Senyor director:
El meu hobbie, el meu joc, si hagués tingut la possibilitat de triar-lo, mai hagués estat la fabricació de castells de cartes. Jo volia un Lego. Unes peces amb uns encaixos perfectes, quadrats, sòlids, que un cop posats romanen en aquella posició gairebé perpetuament. Un joc en el que el dia següent et lleves i el trobes allà, a sobre de la taula, esperant la pròxima ampliació, remodelació o simplement observació passiva. Un joc en el què si activament no el desmontes o bé hi ha un cataclisme, t'espera allà. Però no, a casa em van comprar una baralla de cartes.
He passat tardes i hores fent castells de cartes. Tots s'han enfonsat, evidentment. Uns per acció d'algú que no sap l'esforç que ha costat erigir aquell castell, uns altres per una mala ràfega d'aire o per un estornut, altres simplement pel plaer de desmontar-lo en el moment que tu vols abans de veure, impotent, com cau abraçat a la teva moral. Però aquest sempre és el final del castell de cartes.
Un dia, cansat de veure com tots els meus amics tenien unes construccions perfectes, sòlides, portables i reals, vaig decidir fer el meu castell de cartes utilitzant la meva barra d'enganxar imedio. Quan vaig fer el castell, n'estava tan orgullòs! S'aguantava dret, vaig bufar-lo, el vaig agafar per una punta, el vaig posar del revés i s'aguantava! I el vaig deixar a sobre de la taula. Van passar els dies, i cada dia veia, abans d'anar a dormir, com s'aguantaven totes les cartes.
I cada dia veia com s'aguantaven, a la mateixa posició, totes les cartes.
Jo no vaig poder triar el meu hobbie, el meu joc, si ho hagués pogut fer hagués triat un Lego. Però no vaig poder. I ara jo no volia un castell, volia fer-lo. Així que el vaig estripar. El vaig rebentar, de totes maneres no s'hagués pogut aprofitar res. Vaig anar a la botiga i vaig demanar, per inèrcia, una altre baralla de cartes. Em van dir que no els n'hi quedava cap, que sols tenien Legos, que ara ja no es portaven les cartes.
Sense saber perquè, tan sols guiat per una certesa intuïda, vaig abandonar la botiga buscant el meu joc. Vaig sortir rient, de la mateixa manera que vaig arribar a casa al cap de dues hores, havent recorregut unes vuit botigues. Vaig voler assegurar-me de no quedar-me amb la primera baralla que trobés, ara ja no era el que m'havia tocat viure, ara era el que jo volia, volia unes bones cartes.
Vaig posar-me còmode, volia disfrutar del moment. Les mans em tremolaven, no facilitaven la feina. Però era el moment. Allò estava passant, era viu. Sabia que podia caure en qualsevol moment, que mai tindria un castell fet per mirar-lo, però que sempre podia crear-ne un de nou. Havia decidit viure, i no viure de la decisió. Des d'aquell dia, tinc bones cartes.
Atentament,
Marc Descartes.
