divendres, 30 de juliol de 2010

Somriu

Senyor director:

De les fotos, el que més em fascina és el somriure. És la constant en la vida fotogràfica d'una persona. Pots agafar un somriure, esborrar la resta de la foto, fer el mateix amb qualsevol altre foto i el resultat serà el mateix.
Exactament el mateix resultat. I si es seguís fent, es tindrien mils de fotos blanques amb el mateix dibuix.

És un fet sense solució aparent. M'atreviria a dir que la genètica humana estava esperant la invenció de la fotografia per mostrar aquest fet característic. M'havia resignat a les fotos de somriures idèntics. Però fa poc he vist la llum.

La mateixa genètica fotogràfica fa explotar el somriure genüí, l'únic, quan es mira la foto que s'acaba de tirar, llavors el fotografiat somriu amb satisfacció al veure el seu somriure idèntic; si, sempre somriu, tant  per dir "oh que horrorós" com per fer un "mira..". Sempre somriu.

Senyor director, he inventat una càmara de fotos que quan apretes el botó de veure la foto, al cap d'un segon, te'n fa una de sorpresa. El resultat és increïble. 

És cert que el paissatge queda descuadrat, no es tria, i a vegades ni es veu, però el somriure s'ho val.

Atentament,
Marc Dafotu.

dimecres, 17 de març de 2010

A la boca, no.

Senyor director:

Quan era petit, em volia posar les coses que m'agradaven a la boca i la meva mare no em deixava.

Ara, és la mateixa persona que vull tocar amb la boca la que no em deixa.

En el primer cas voldria assenyalar que s'ha demostrat que mantenir un nen en un ambient ascèptic acaba provocant alèrgies per no deixar treballar el sistema immunològic. En el segon cas, el sistema immunològic em va a tota pastilla, s'haurà d'estudiar quina és la conseqüència.

Atentament,
Jacob Almaseb.

dimecres, 10 de març de 2010

Oasi de neu

Senyor director:

He passat 37 hores penjada amb el meu cotxe al mig de la carretera, envoltada de neu i cotxes que patien la mateixa situació dantesca que jo. L'únic que pensava aquestes 37 hores era que volia arribar a casa.

He arribat a casa, el meu xicot m'ha rebut amb un petó, un bikini i un suc de taronja. Ara estic a casa, i trobo que visc en un ambient més blanc i fred que les 37 hores que he estat penjada.

Es pot col·lapsar tot un altre cop?

Atentament,
Jana Ribarà

dissabte, 27 de febrer de 2010

Castells

Senyor director:

El meu hobbie, el meu joc, si hagués tingut la possibilitat de triar-lo, mai hagués estat la fabricació de castells de cartes. Jo volia un Lego. Unes peces amb uns encaixos perfectes, quadrats, sòlids, que un cop posats romanen en aquella posició gairebé perpetuament. Un joc en el que el dia següent et lleves i el trobes allà, a sobre de la taula, esperant la pròxima ampliació, remodelació o simplement observació passiva. Un joc en el què si activament no el desmontes o bé hi ha un cataclisme, t'espera allà. Però no, a casa em van comprar una baralla de cartes.

He passat tardes i hores fent castells de cartes. Tots s'han enfonsat, evidentment. Uns per acció d'algú que no sap l'esforç que ha costat erigir aquell castell, uns altres per una mala ràfega d'aire o per un estornut, altres simplement pel plaer de desmontar-lo en el moment que tu vols abans de veure, impotent, com cau abraçat a la teva moral. Però aquest sempre és el final del castell de cartes.

Un dia, cansat de veure com tots els meus amics tenien unes construccions perfectes, sòlides, portables i reals, vaig decidir fer el meu castell de cartes utilitzant la meva barra d'enganxar imedio. Quan vaig fer el castell, n'estava tan orgullòs! S'aguantava dret, vaig bufar-lo, el vaig agafar per una punta, el vaig posar del revés i s'aguantava! I el vaig deixar a sobre de la taula. Van passar els dies, i cada dia veia, abans d'anar a dormir, com s'aguantaven totes les cartes.

I cada dia veia com s'aguantaven, a la mateixa posició, totes les cartes.

Jo no vaig poder triar el meu hobbie, el meu joc, si ho hagués pogut fer hagués triat un Lego. Però no vaig poder. I ara jo no volia un castell, volia fer-lo. Així que el vaig estripar. El vaig rebentar, de totes maneres no s'hagués pogut aprofitar res. Vaig anar a la botiga i vaig demanar, per inèrcia, una altre baralla de cartes. Em van dir que no els n'hi quedava cap, que sols tenien Legos, que ara ja no es portaven les cartes.

Sense saber perquè, tan sols guiat per una certesa intuïda, vaig abandonar la botiga buscant el meu joc. Vaig sortir rient, de la mateixa manera que vaig arribar a casa al cap de dues hores, havent recorregut unes vuit botigues. Vaig voler assegurar-me de no quedar-me amb la primera baralla que trobés, ara ja no era el que m'havia tocat viure, ara era el que jo volia, volia unes bones cartes.

Vaig posar-me còmode, volia disfrutar del moment. Les mans em tremolaven, no facilitaven la feina. Però era el moment. Allò estava passant, era viu. Sabia que podia caure en qualsevol moment, que mai tindria un castell fet per mirar-lo, però que sempre podia crear-ne un de nou. Havia decidit viure, i no viure de la decisió. Des d'aquell dia, tinc bones cartes.

Atentament,
Marc Descartes.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Bicing

Senyor director:

El dia d'ahir: normal. Normal a matar. Amb una normalitat tant aclaparant que fa que les coses no et vagin ni bé ni malament, perquè estan tant sumides a la rutina que no mereixen l'adjectiu de cap d'aquests dos pols. I, com cada dia, van arribar els dos quarts i mig de nou de la nit. Però va acabar la normalitat.

Vaig anar a buscar una bici al bicing desviant-me una mica del meu trajecte fins a casa, per inèrcia evidentment, ja que les possibilitats de trobar-ne una en condicions a aquella hora eren pràcticament nul·les. Un cop vaig arribar al plàstic que abraça les bicis indicant la parada, vaig veure'n una de sola; una senyal inequívoca de que estava espatllada. Normal, vaig dir-me.

Però per alguna estranya raó, o potser per l'ofuscació del moment, enlloc de marxar i refer el camí amb el meu concepte de dignitat, vaig acostar la targeta al lector i, on esperava veure la ja clàssica "ho sentim, en aquests moments no hi han bicis disponibles ..." va aparèixer el sorprenent "22"

Quedava una sola bici, i era per mi. I quan vaig estar a punt de fer un "si!" mentre anava a buscar-la , em va precedir la tragèdia. Estava espatllada. No hi havia altre explicació. Vaig arribar, la vaig treure de mala gana esperant trobar el defecte, però aquest no es va manifestar de seguida. Així que encara amb més recel que quan havia arribat vaig començar a pedalar.

Era la millor bici a la que havia pujat mai. Tenia la sensació que tot el carril era per mi, el vent em copejava la cara mentre passava per davant d'algun aparador on una dependenta baixava la persiana mentre el xicot la mirava somrient, amb una bossa de plàstic subjecta al braç, preveient la nit. Jo mirava a tots cantons i tot estava tenyit del color de quan les coses van bé. Era feliç.

Llavors vaig arribar a casa, bé, a la parada de bicing de sota de casa. Era el moment de tornar la bici i sabia que era probabilísticament impossible de tornar a muntar-la un cop la deixés. Aquella bici m'havia fet feliç, una sensació perduda, i un cop retrobada, tenia prou força per fer que mai més un dia tornés a ser normal. Però havia de tornar la bici, era el contracte, sinó havia de pagar la multa.

Només volia donar gràcies per haver trobat la bici el dia que vaig tenir la maduresa suficient per quedar-me-la i no haver de pagar una multa eterna.

Just Alafusta.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Mandra subvencionada

Senyor director:

Passa el setembre, arriba l'octubre, i com cada any passo pel seu pitjor moment. És el moment de triar a què dedicaré els esforços d'aquest nou any. Els famosos extra-escolars, encara que faci 10 anys que no trepitjo l'escola. Però aquí rau el problema. En què tot continua plantejat com si encara anés a l'escola. En què tot està planejat per afavorir els madrosos.

Per començar, per quins set sous totes les agendes comencen pel gener? Si tothom sap que l'any útil va de setembre a juny/juliol, i que l'agost és una broma. Per què s'entesta tothom a fer les agendes de gener a desembre? Perquè estan fetes per a gent que no fa extra-escolars. Perquè si vols dedicar la teva vida a alguna cosa que no sigui treballar de manera pura i dura, t'hauràs de comprar una agenda escolar, amb dibuixets de marietes, o del kukuxumusu, o de les dues coses juntes. Com si anessis a l'escola. Et fan sentir ridícul per no ser mandrós.

Si tens afany de formar-te, què hauràs de fer? pagar. Si no ho fas, premi, estalviaràs uns calers. Econòmicament surt un balanç positiu de cara a la mandra.

Si, a més a més, decideixes fer un pas més enllà i prens la iniciativa de muntar coses o organitzar esdeveniments, t'enduràs crítiques, problemes, mals de cap i passaràs de veure volar coloms a veure volar punyals. I en aquell moment diràs, "ai, que bé que estaria a casa fent la mandra".

I per això, quan arriba l'octubre, agafada de la mà de la angoixa -pròpia de valorar què estàs fent amb la teva vida- i amb la mà que li queda lliure, et saluda amb un somriure amenaçador, la mandra.

Atentament,
Joan Mudat.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Si m'estimes

Després de "Psicòpata d'amor"

Senyor director:

Quan per fi creia tenir un cor a tota regla, un cor capaç d'estimar (agafant com a referència els comentaris totalment verídics de la gent que m'envolta i que es veu que d'això en saben una estona) m'he trobat que, com sempre, anava equivocat.

La frase que va precedir aquesta conclusió va ser:

"Si m'estimes, deixaràs que me'n vagi i m'oblidaràs",
i senyor director, m'he adonat de que no l'estimava.

Atentament,
Enric Volmés