Bicing

Senyor director:

El dia d'ahir: normal. Normal a matar. Amb una normalitat tant aclaparant que fa que les coses no et vagin ni bé ni malament, perquè estan tant sumides a la rutina que no mereixen l'adjectiu de cap d'aquests dos pols. I, com cada dia, van arribar els dos quarts i mig de nou de la nit. Però va acabar la normalitat.

Vaig anar a buscar una bici al bicing desviant-me una mica del meu trajecte fins a casa, per inèrcia evidentment, ja que les possibilitats de trobar-ne una en condicions a aquella hora eren pràcticament nul·les. Un cop vaig arribar al plàstic que abraça les bicis indicant la parada, vaig veure'n una de sola; una senyal inequívoca de que estava espatllada. Normal, vaig dir-me.

Però per alguna estranya raó, o potser per l'ofuscació del moment, enlloc de marxar i refer el camí amb el meu concepte de dignitat, vaig acostar la targeta al lector i, on esperava veure la ja clàssica "ho sentim, en aquests moments no hi han bicis disponibles ..." va aparèixer el sorprenent "22"

Quedava una sola bici, i era per mi. I quan vaig estar a punt de fer un "si!" mentre anava a buscar-la , em va precedir la tragèdia. Estava espatllada. No hi havia altre explicació. Vaig arribar, la vaig treure de mala gana esperant trobar el defecte, però aquest no es va manifestar de seguida. Així que encara amb més recel que quan havia arribat vaig començar a pedalar.

Era la millor bici a la que havia pujat mai. Tenia la sensació que tot el carril era per mi, el vent em copejava la cara mentre passava per davant d'algun aparador on una dependenta baixava la persiana mentre el xicot la mirava somrient, amb una bossa de plàstic subjecta al braç, preveient la nit. Jo mirava a tots cantons i tot estava tenyit del color de quan les coses van bé. Era feliç.

Llavors vaig arribar a casa, bé, a la parada de bicing de sota de casa. Era el moment de tornar la bici i sabia que era probabilísticament impossible de tornar a muntar-la un cop la deixés. Aquella bici m'havia fet feliç, una sensació perduda, i un cop retrobada, tenia prou força per fer que mai més un dia tornés a ser normal. Però havia de tornar la bici, era el contracte, sinó havia de pagar la multa.

Només volia donar gràcies per haver trobat la bici el dia que vaig tenir la maduresa suficient per quedar-me-la i no haver de pagar una multa eterna.

Just Alafusta.