Bicing

Senyor director:

El dia d'ahir: normal. Normal a matar. Amb una normalitat tant aclaparant que fa que les coses no et vagin ni bé ni malament, perquè estan tant sumides a la rutina que no mereixen l'adjectiu de cap d'aquests dos pols. I, com cada dia, van arribar els dos quarts i mig de nou de la nit. Però va acabar la normalitat.

Vaig anar a buscar una bici al bicing desviant-me una mica del meu trajecte fins a casa, per inèrcia evidentment, ja que les possibilitats de trobar-ne una en condicions a aquella hora eren pràcticament nul·les. Un cop vaig arribar al plàstic que abraça les bicis indicant la parada, vaig veure'n una de sola; una senyal inequívoca de que estava espatllada. Normal, vaig dir-me.

Però per alguna estranya raó, o potser per l'ofuscació del moment, enlloc de marxar i refer el camí amb el meu concepte de dignitat, vaig acostar la targeta al lector i, on esperava veure la ja clàssica "ho sentim, en aquests moments no hi han bicis disponibles ..." va aparèixer el sorprenent "22"

Quedava una sola bici, i era per mi. I quan vaig estar a punt de fer un "si!" mentre anava a buscar-la , em va precedir la tragèdia. Estava espatllada. No hi havia altre explicació. Vaig arribar, la vaig treure de mala gana esperant trobar el defecte, però aquest no es va manifestar de seguida. Així que encara amb més recel que quan havia arribat vaig començar a pedalar.

Era la millor bici a la que havia pujat mai. Tenia la sensació que tot el carril era per mi, el vent em copejava la cara mentre passava per davant d'algun aparador on una dependenta baixava la persiana mentre el xicot la mirava somrient, amb una bossa de plàstic subjecta al braç, preveient la nit. Jo mirava a tots cantons i tot estava tenyit del color de quan les coses van bé. Era feliç.

Llavors vaig arribar a casa, bé, a la parada de bicing de sota de casa. Era el moment de tornar la bici i sabia que era probabilísticament impossible de tornar a muntar-la un cop la deixés. Aquella bici m'havia fet feliç, una sensació perduda, i un cop retrobada, tenia prou força per fer que mai més un dia tornés a ser normal. Però havia de tornar la bici, era el contracte, sinó havia de pagar la multa.

Només volia donar gràcies per haver trobat la bici el dia que vaig tenir la maduresa suficient per quedar-me-la i no haver de pagar una multa eterna.

Just Alafusta.

Mandra subvencionada

Senyor director:

Passa el setembre, arriba l'octubre, i com cada any passo pel seu pitjor moment. És el moment de triar a què dedicaré els esforços d'aquest nou any. Els famosos extra-escolars, encara que faci 10 anys que no trepitjo l'escola. Però aquí rau el problema. En què tot continua plantejat com si encara anés a l'escola. En què tot està planejat per afavorir els madrosos.

Per començar, per quins set sous totes les agendes comencen pel gener? Si tothom sap que l'any útil va de setembre a juny/juliol, i que l'agost és una broma. Per què s'entesta tothom a fer les agendes de gener a desembre? Perquè estan fetes per a gent que no fa extra-escolars. Perquè si vols dedicar la teva vida a alguna cosa que no sigui treballar de manera pura i dura, t'hauràs de comprar una agenda escolar, amb dibuixets de marietes, o del kukuxumusu, o de les dues coses juntes. Com si anessis a l'escola. Et fan sentir ridícul per no ser mandrós.

Si tens afany de formar-te, què hauràs de fer? pagar. Si no ho fas, premi, estalviaràs uns calers. Econòmicament surt un balanç positiu de cara a la mandra.

Si, a més a més, decideixes fer un pas més enllà i prens la iniciativa de muntar coses o organitzar esdeveniments, t'enduràs crítiques, problemes, mals de cap i passaràs de veure volar coloms a veure volar punyals. I en aquell moment diràs, "ai, que bé que estaria a casa fent la mandra".

I per això, quan arriba l'octubre, agafada de la mà de la angoixa -pròpia de valorar què estàs fent amb la teva vida- i amb la mà que li queda lliure, et saluda amb un somriure amenaçador, la mandra.

Atentament,

Joan Mudat.

Si m'estimes

Després de "Psicòpata d'amor"

Senyor director:

Quan per fi creia tenir un cor a tota regla, un cor capaç d'estimar (agafant com a referència els comentaris totalment verídics de la gent que m'envolta i que es veu que d'això en saben una estona) m'he trobat que, com sempre, anava equivocat.

La frase que va precedir aquesta conclusió va ser:

"Si m'estimes, deixaràs que me'n vagi i m'oblidaràs",
i senyor director, m'he adonat de que no l'estimava.

Atentament,
Enric Volmés

Edat medieval

Senyor director:

Quan ets petit, tothom t'intenta enganyar...
- que si els reis d'orient porten coses a la gent, i més tard veus que només els camells fan aquesta funció
- que si quan et cau una dent vindrà un ratolí i te la canviarà per una sorpresa, que jo sempre pensava, mare de Déu quines bèsties més rares, però tancava els ulls i apretava el cul; que un regal és un regal
- que si el tió et cagarà dolços, i aquí intentava no imaginar-me gaires coses

Per això quan al cole em van dir a quina època pertanyia l'edat medieval no m'ho vaig creure, i vaig passar els següents anys de la meva vida buscant evidències de tal mentida... però les evidències no van arribar mai.

No entenia com l'edat medieval -una època fosca, on qui tenia dues neurones era el savi de la cort, absolutament tot estava potes enlaire i els problemes s'arreglaven a cops de garrot-, podia venir després dels grecs i dels romans -èpoques daurades, amb una gent que pensava constantment, que organitzava societats, i que els problemes es solucionaven en senats o en oracles-.

Ara ja ho entenc.

Totes les parelles que he tingut m'han fet repassar la història.
Hem començat per la prehistòria: amb tan sols llenguatge de símbols i molta, molta comunicació física. Després sempre vénen èpoques més evolucionades, on tot és meravellós, grans senats i oracles amb grans màximes de tot el que farem i tot el que serem. I després, inevitablement, l'edat mitjana.

Atentament,
Jana Ribarà.

Veïnes solidaries

Senyor director:

L'altre dia em van comentar que el crit era l'evidència màxima de què l'ésser huma no és egoïsta per naturalesa. És a dir, que el crit estava dissenyat perquè quan un ésser de l'espècie es trobés en una situació de perill, cridés, i a canvi de revelar la seva situació exacte com si d'un Sim amb la fletxa verda es tractés, la resta de l'espècie pogués fugir.

A vegades em pregunto a quin tipus de perills constants es veuen sotmeses les meves veïnes.

Maria Serena

Revisió

Senyor director:

Abans d'ahir vaig tenir un dia d'aquells en què la vida no té cap sentit. Un dia en què ets massa jove per disfrutar de la tranquil·litat i massa gran com per fer-hi res al respecte. Un dia en què no et sents a gust per dins i això es nota per fora. Un dia dels que t'adones que la vida és un autèntic fracàs, que no has complert cap dels teus objectius.

Amb aquest panorama em vaig posar a l'ampit de la finestra. Quan em disposava a fer el salt definitiu i veure passar la meva vida per davant amb l'esperança de detectar on havia fallat, encara que fos per unes mil·lèssimes de segon, em va sonar el mòbil.

El vaig agafar, és clar, podia ser important. El meu germà abandonava la casa on havíem viscut i estava en plenes mudances. Em va informar de què havia deixat totes les meves coses i que les anés a recollir, que l'endemà venien a veure la casa i havia d'estar impecable. Va penjar.

Amb aquest panorama vaig fer un salt des de l'ampit de la finestra, però cap a la direcció oposada a la decidida inicialment. Bé, em vaig dir, al menys endreça una mica abans de marxar, tan se val avui que demà.

Vaig anar a la casa cap al vespre, déu meu, feia dos anys que no la xafava. Tot estava buit de material però ple de sentiments. Vaig veure la primera muntanya de pertenences: unes fotos amb els meus amics amb tot de dedicatòries mogudes i peculiars degut a la franja horària; fotos familiars amb les galtes plenes i els menuts sense tocar a terra; fotos de menut sense tocar a terra i els familiars amb les galtes plenes. Llavors la caixa de joguines oblidades amb el meu airgamboy preferit; un animal de la mona reproduït a milers, però segur que amb el guiness d'hores jugades al seu favor, i aquell ninot de drap tuticolori horrorós però amb aquell cor tan gran. A una caixa petita tenia l'anella d'una fanta de taronja amb la que em vaig prometre en aquella platja, i la foto d'una altre noia que tenia el do de parar el temps; inclús ara, a través de la polaroid, ho sabia fer.

Al cap de dues hores, i sense haver-me de tirar de cap balcó, havia vist passar tota la meva vida per davant, i lluny del que m'havia imaginat, no ho estic fent tant malament.

Atentament,
Joan Mudat.

Victòria a la intel·ligència

Senyor director:

Avui m'he trobat davant d'un cas de compassió envers la meva persona del tot inútil, d'aquells que fan que senti compassió pel compadit. El cas és que el noi en qüestió m'estava intentant explicar quelcom aparentment fascinant d'economia i jo no entenia res, de fet, m'era absolutament igual el que em digués, ho trobava aborrit i de poc interés, i en un excés de confiança li he revelat la primera Gran Veritat: "Deixa-ho estar, no ho entendré, no hi arribo i no m'interessa. No sóc gens intel·ligent."

Bueno. S'ha posat fet una fera. Que si no em valoro, que si m'he d'esforçar, que no puc conformar-me a ser més ruc que una sabata, bla bla bla. Davant d'aquest sermonet li he revelat la segona Gran Veritat: "Els guapos no sóm intel·ligents".

Si abans s'havia posat fet una fera, ara era un autèntic troll de les cavernes. Que què m'havia pensat, que això no era veritat, que hi havien guapos intel·ligents i que havia de canviar d'actitud que si no no faria res de profit i bla bla bla. Vaja, una autèntica declaració d'enveja camuflada en compassió, a la qual li he revelat la tercera Gran Veritat: "Els guapos no volem ser intel·ligents".

El noi ja era un autèntic home elefant. No tenia arguments, el seu gran pilar d'intel·ligència s'havia esquerdat davant la impossibilitat d'utilitzar el seu cervell de forma lògica contra mi, estava anulat. En canvi jo continuava igual de guapo. I en aquell moment, li he revelat la última Gran Veritat: "la intel·ligència venç a la força, però ser guapo venç a la intel·ligència".

Totalment destruït i en un últim intent d'asserenar-se mentalment em diu que això no té res a veure en que pel fet de ser guapo no puguis ser intel·ligent. En aquell moment vaig veure que no havia entés res.
Si fos guapo i intel·ligent, no em podria riure d'ell a consciència durant mitja hora de la primera cosa que digués, perquè potser m'adonaria que té raó.
Si fos guapo i intel·ligent, no podria disfrutar de ser tan guapo amb les dones, perquè hauria de buscar alguna cosa més i no només tenir plaer per plaer.
Si fos guapo i intel·ligent, no podria aconseguir feines pel meu encant i la cara bonica, perquè no em sentiria valorat.
En definitiva, deixaria de ser guapo i de poder fer el que em rotés.

Senyor director: gràcies per montar-me el món de cara.

Narcís Miralls.

La gran oportunitat

Senyor director:

Estic fart de tenir amics, un sou fix, que m'agradi el que he estudiat i una relació de parella estable. N'estic fart i no ho puc canviar. Faci el que faci, acabo amb amics, salut, amor i peles. Però mai a la contra de la Vanguàrdia.

Així és impossible de fer-se un lloc al món i sortir al diari, jo vull que el dia que m'entrevistin per a la contra, dir el mateix que tots els que han passat per allà. Que ho vaig deixar tot per un somni absurd per al qual ningú no donava un duro, que tots em deien que estava boig, que vaig passar moltes penúries però que a base d'insistir i de lluitar pel meu somni ho vaig aconseguir. I després sortir a la contra de la Vanguàrdia.

Però clar, jo deixo una feina i als dos dies en trobo una altre, sense sensació de fracàs però tampoc sense cap canvi substancial, simplement una bona feina. La nòvia, bueno, la nòvia no la deixo per res del món, tampoc cal passar-se, és que em fa molt feliç. De peles mai estic ni bé ni malament. Sóc un anar tirant ambulant. I el pitjor de tot és que no sé que més somiar, i així mai sortiré a la contra de la Vanguàrdia.

I és que tota la gent que ha aconseguit fracassar estrepitosament, ha acabat sortint allà, ha acabat tenint la seva recompensa. Aquella contra és un ànim constant al fracàs i al "deixa-ho tot a la primera de canvi que seràs hiper-feliç, no siguis tan avorrit, home." I si ho fas, estaràs allà, entre els grans; a la contra de la Vanguàrdia.

Perquè ara penso, que potser existeixen els que s'han abocat al fracàs i s'han quedat allà? Algú hi ha d'haver, no? I si jo ara em poso a vendre tasses de ceràmica mentre vaig amb bici pel món cantant la macarena, simplement perquè és quelcom més interessant que fer de soldador i no em surt bé? On quedarà recollida aquesta vivència? Això també s'hauria d'explicar. Potser si llegís aquest cas m'ajudaria a veure que potser ja estic complint els meus somnis. Així que proposo fer un diari on a la contra quedin recollits aquests casos, cada dia el reportatge d'un fracàs diferent, el fracàs d'algú que confón els somnis quan ja els té a la mà i fa que perdin valor amb el seu auto-despreci.

Li diria la Reraguàrdia.

Santi Tensa.

Psicòpata d'amor

Després de "Cor defectuós"

Senyor director:

Primer de tot agraïr el canvi d'òrgan que m'impossibilitava qualsevol mena d'apropament femení a la meva persona. Ara ja puc fer-ho sense patir el pànic de quedar-me fent l'estàtua amb l'alicient sorpresa d'un suplement extraòrdinari als calçotets.

El que em passa ara és que no sé com es fa això d'enamorar. És a dir, jo m'aplico, però em falta un bagatge de molts anys i vaig una mica perdut. No sabia per on començar, tothom em deia, "ja ho veuràs" però jo no veia res, i em feia por no saber que és el que s'ha de veure, així que vaig decidir passar a l'acció, i no esperar que un àngel macàbra em disparés una fletxa al mig del cor, i fer-ho jo mateix.

Així que el primer que vaig fer va ser un estudi sobre quina era la cançó romàntica preferida i el resultat va ser "every breath you take". Em vaig estudiar la lletra, que vé a dir que cada cosa que fes ella, cada pas, cada moviment, cada paraula, cada respiració! s'havia de vigilar atentament. Així que vaig agafar un objectiu femení i em vaig posar a observar-la atentament, tot el que feia.

La cosa anava molt bé, perquè vaig notar que es començava a posar nerviosa, moment en que vaig començar a mirar-la més fixament i observant més detalls. Llavors vaig tenir un moment de dubte perquè es va aixecar i va marxar del bar, però per sort vaig reaccionar a temps i vaig recordar que a les dones se'ls hi ha d'anar al darrera, així que vaig pagar i la vaig començar a seguir. Em sentia un heroi de l'amor, allò era estar enamorats.

Però llavors, ella va començar a alleugerir molt el pas, cosa que em va semblar bastant estranya, però estava tant enamorat que la vaig seguir fins que quan gairebé estava a punt d'atrapar-la es gira i em diu "què vols?", moment en que em vaig dir: "ja és meva" i li vaig etzibar la millor frase de la cançó: "Oh! És que no veus que em pertanys?".

... crec que la cara que va posar no era d'amor...
... també crec que el que em va donar a l'entrecuix no era sexe...

No l'he vist més. Ni tan sols sé on viu per esperar-la a la porta i mirar el que fa, tot i que no tinc molt clar si li acabaria de fer el pes veient la seva reacció agresiva davant dels meus estímuls. En fi senyor director, si no fos molta molèstia li demanaria un altre cor amb tres coses diferents.

La primera, que sapiguès enamorar, perquè el d'ara no en sap.
La segona, que no disparés fletxes d'amor, sinó que fos un iman.
La tercera, que no estigués trencat.

Atentament,
Enric Volmés.

Quan la màfia paga el beure

Senyor director:

Sempre havia sentit una frase en política que deia "No només has de ser bo, sinó que a més ho has de semblar". Avui demano una revisió de la frase per una que digui "No importa que siguis bo mentre ho semblis". I és que m'acabo d'assabentar d'una de les possibles mesures per solventar la crisi (per qui no ho sàpiga estem en crisi encara que no se'n parli gaire), la mesura vé a ser una successió de raonaments lògics com "si el que falten són diners, anem a veure qui té diners. La gent que té diners els té amb negre, és a dir, il·legals. Mmm. Legalitzem aquests diners i s'ha acabat el problema". És a dir, sabem que no està bé el que han fet, però farem que ho sembli.

Quina bonica solució. Quin encoratjament a les persones a ser ciutadans honrats i bons. Que agradable que és que no castiguin al macarra de la classe quan et clava una pallissa perquè el seu pare posa diners pel bé de l'escola i que a més et facin creure que no n'hi ha per tant, que t'estàs tornant un perepunyetes.

A l'altre extrem de l'opinió, tenim un senyor que s'ha convertit en un ídol de masses pel fet de robar una quantitat a tenir en compte a la hora de calcular l'IRPF i de proposar un model d'estat basat, en part, en furts dintre del marc de la legalitat actual. És a dir: el model d'ara no funciona, en crearé un de nou agafant diners dels que es quedin en el vell. Li desitjo sort, però espero que no convidi a ningú com ell, perquè haurà de tancar la barraqueta.

Segona bonica solució igual d'encoratjadora. Aquí el macarra de la classe surt impune per la seva capacitat de convicció i simpatia natural, però tu tens la pallissa i el títol de perepunyetes igualment.

I és que senyor director, és molt agradable que et paguin el beure, tant si et convences de que els macarres te'l paguen perquè li sobren els diners com perquè són molt simpàtics, però a vegades, veient qui convida, s'ha de fer el cor fort i dir "d'aquesta copa no en beuré", perquè també és sabut que les coses barates, acaben sortint cares.

Atentament,
Clara Monedes

Salut temporal

Senyor director:

Estic consternat, sempre vaig tard. Em sento en un moviment de vaivé, en el qual depén de l'època que et toca viure, les coses són saludables, o bé mortals.

Als anys 50, fumar infundava valor, personalitat i et convertia en una persona modèlica. Avui fumar et defineix com a poruc, influenciable i et converteix en un exemple a no seguir. L'altre dia anava tranquil·lament fumant pel carrer i va passar una mare amb un nen que va dir: "mira mama, un altre tonto", en aquell moment l'únic que em va consolar era la clatellada monumental i exemplar que s'enduria el nen al mig del carrer a tall d'exemple, però en lloc d'això la mare es va afegir al carro dels bons modals (del 2009) dient tant original frase: "perquè no deixa de fumar? és molt perjudicial". Davant de tant esperpèntica situació de bona voluntat per part de la parella sanitas i de que no vaig veure cap possible progenitor de la mare per tal de presenciar una clatellada en cadena, vaig veure'm obligat a vetllar per la seva seguretat futura entonant un: "l'estrés també és molt perjudicial i me l'estàn deixant pels núvols".

Als anys 80, els ous i la llet eren aliments bàsics, saníssims i d'ingesta mínima de 2 cops al dia, i que quedi clar que parlo de gastronomia. Doncs bé, després de passar la maduresa esmorzant, berenant i sopant entrepà de truita amb llet i galetes, ara fa deu anys que és sabut que no s'ha d'abusar d'aquests aliments. La llet, abandonar-la per complet des de la infància fins a la vellesa, i els ous, mira, com a favor, dos per setmana. Després de tant traumàtica notícia vaig querellar-me contra les principals marques de llet i m'han assegurat que posaran uns rectangles negres amb fons blanc i lletres negres a la base dels cartrons de llet amb missatges com "si beus llet a la maduresa, agenollat i resa", "la leche sólo para los pequeñines, debes dejarlos crecer", "fins que no arribis a edat avançada, deixa la llet a la postada". Vaig provar-ho també amb els ous, però ara han tornat a demostrar que són sans, així que...

I finalment, quan ja semblava que coneixíem els efectes de tots els nostres consumibles arriba la notícia de que els condons agreugen el problema de la sida. I jo ara que faig? Jo penso "no home no", però jo em vaig riure del primer que em va dir que no m'estava donant valentia el tabac, bo i demostrant-li la seva errònietat amb una bona bufa; i jo em sentia la mar de bé bevent mig litre de llet, que m'acompanyava durant tot el dia sense mai integrar-se dins el meu cos regalant-me la sensació que deu tenir una embarassada.

I ara que hem de fer, utilitzar condó o bé fer ingesta d'ous i llet de per vida? És un bon puro.

I és que senyor director, la salut no és broma, no maregeu la perdiu.

Atentament,
Arcadi Arasino

Cor defectuós

Senyor director:

M'adreço a vostè per a fer una devolució. Bé, no una devolució, un intercanvi. Tinc els meus drets humans i no els vull perdre a la primera de canvi.

El fet és que no m'agrada el que vindria a ser el meu cor. Crec que m'ha sortit defectuós, de fet n'estic bastant segur. És per això que li agrairia que li fes una revisió i el deixés en el seu correcte estat. Per tal de que es faci una idea, li puc donar alguns dels símptomes més evidents.

L'altre dia vaig començar a treballar fent de recepcionista d'un hotel, el torn de 6 del matí a 2 de la tarda. Bé, jo estava classificant targetes, quan de cop se'm presenta una noia que qualificaria d'entrada com a espectacular, perquè aquesta és l'altre, que sembla que vosté tingui humans preferencials aqui, perquè s'ha recreat amb alguns xassis que semblen obres d'art, que jo he vist gent caure a terra desplomada de cop per un desnucament quan veu passar una noia com aquesta, així de cop, plaf. Si els apareix la fèmina en qüestió de cop pel lateral, la connexió sinàptica ulls-cervell-marededeuquintrosdedona forma un impuls nerviós pel qual la rotació del coll no està preparada. Ha pensat mai que podria considerar-se assasinat això? Aviam si pot dormir a partir d'ara. És per això que vaig comprar-me unes ulleres que tenen les patilles que em van des del front fins a sota el nas.

Bé, doncs jo estava treballant en el meu primer i últim dia a l'hotel, amb les meves ulleres anti-desnucament quan de cop se'm presenta una noia transversalment pel taulell de recepció, fet que va fer que entrés de cop en el meu camp de visió i amb una distància inferior a 2 metres cos a cos. En aquell moment el meu cor, va a tornar a funcionar anormalment. Va començar a bombejar com una mala bèstia, fet que va col·lapsar per complet les meves vies sanguínies com si de l'ap-7 a les 9 del mati es tractés, fet que em va obrir els ulls, els forats del nas i la boca i seguidament em va fer emetre un soroll gutural inaudible i carraspós i em va deixar en aquest estat durant 5 interminables minuts, dels quals, per desgràcia meva, era plenament conscient de tot a pesar de la meva manca de capacitat motriva i verbal. Durant aquests 5 minuts, la noia em va demanar la clau per l'habitació que tenia feta la reserva amb un somriure, m'ho va tornar a demanar sense el somriure, em va demanar si em trobava bé molt educadament, em va demanar si em trobava bé poc educadament, em va insultar una mica i va marxar. Llavors, pel meu consol, vaig tornar al cap de 5 minuts altre vegada al meu estat normal, fins que va tornar a aparèixer ella acompanyada del director de l'hotel davant meu, fet que va tornar a produïr la catarsi d'esdeveniments anterior, però amb l'agravant de la pèrdua auditiva i orientativa. La situació va concluir sortint de la maneta agafats amb el director de l'hotel, caminant com un dummy darrera seu i desant-me al carrer. Vaig reaccionar quan vaig veure una llum encegadora i vaig sentir un "oye, donde dejo la moneda?".

Això no pot continuar així, he provat de treballar de repartidor de pizzes, amb l'agravant d'acabar cobert de salsa barbacoa i mozzarela, de taxista que no et porta enlloc, d'obrer marginat al ser incapaç de realitzar actes poètics i de bar-mim.

Les situacions cotidianes, com es pot imaginar no són molt millors, encara recordo el dia que vaig col·lapsar un peatge per culpa d'un hola; sentia botzines, petits sotracs que venien de darrera del meu cotxe, una gran rotllana humana al voltant de la meva finestreta, una gran plantofada, dues, tres, una invitació formal a sortir del meu cotxe, veure el meu cotxe marxar, veure'l aparcar, veure com m'aparcaven a mi, tenir les claus del cotxe a les mans, i al cap de 73 kitkats desaglopar-me i mantenint sempre la mirada clavada al bonic quitrà i amb grans aplaudiments per part del personal cabinístico-peatger, anar fins al cotxe i continuar el meu viatge.

Espero que es faci una idea de les complicacions que em porta tenir un cor defectuós, i que faci quelcom al respecte.

Atentament,
Enric Volmés.