divendres, 30 de juliol del 2010

Somriu

Senyor director:

De les fotos, el que més em fascina és el somriure. És la constant en la vida fotogràfica d'una persona. Pots agafar un somriure, esborrar la resta de la foto, fer el mateix amb qualsevol altre foto i el resultat serà el mateix.
Exactament el mateix resultat. I si es seguís fent, es tindrien mils de fotos blanques amb el mateix dibuix.

És un fet sense solució aparent. M'atreviria a dir que la genètica humana estava esperant la invenció de la fotografia per mostrar aquest fet característic. M'havia resignat a les fotos de somriures idèntics. Però fa poc he vist la llum.

La mateixa genètica fotogràfica fa explotar el somriure genüí, l'únic, quan es mira la foto que s'acaba de tirar, llavors el fotografiat somriu amb satisfacció al veure el seu somriure idèntic; si, sempre somriu, tant  per dir "oh que horrorós" com per fer un "mira..". Sempre somriu.

Senyor director, he inventat una càmara de fotos que quan apretes el botó de veure la foto, al cap d'un segon, te'n fa una de sorpresa. El resultat és increïble. 

És cert que el paissatge queda descuadrat, no es tria, i a vegades ni es veu, però el somriure s'ho val.

Atentament,
Marc Dafotu.

dimecres, 17 de març del 2010

A la boca, no.

Senyor director:

Quan era petit, em volia posar les coses que m'agradaven a la boca i la meva mare no em deixava.

Ara, és la mateixa persona que vull tocar amb la boca la que no em deixa.

En el primer cas voldria assenyalar que s'ha demostrat que mantenir un nen en un ambient ascèptic acaba provocant alèrgies per no deixar treballar el sistema immunològic. En el segon cas, el sistema immunològic em va a tota pastilla, s'haurà d'estudiar quina és la conseqüència.

Atentament,
Jacob Almaseb.

dimecres, 10 de març del 2010

Oasi de neu

Senyor director:

He passat 37 hores penjada amb el meu cotxe al mig de la carretera, envoltada de neu i cotxes que patien la mateixa situació dantesca que jo. L'únic que pensava aquestes 37 hores era que volia arribar a casa.

He arribat a casa, el meu xicot m'ha rebut amb un petó, un bikini i un suc de taronja. Ara estic a casa, i trobo que visc en un ambient més blanc i fred que les 37 hores que he estat penjada.

Es pot col·lapsar tot un altre cop?

Atentament,
Jana Ribarà

dissabte, 27 de febrer del 2010

Castells

Senyor director:

El meu hobbie, el meu joc, si hagués tingut la possibilitat de triar-lo, mai hagués estat la fabricació de castells de cartes. Jo volia un Lego. Unes peces amb uns encaixos perfectes, quadrats, sòlids, que un cop posats romanen en aquella posició gairebé perpetuament. Un joc en el que el dia següent et lleves i el trobes allà, a sobre de la taula, esperant la pròxima ampliació, remodelació o simplement observació passiva. Un joc en el què si activament no el desmontes o bé hi ha un cataclisme, t'espera allà. Però no, a casa em van comprar una baralla de cartes.

He passat tardes i hores fent castells de cartes. Tots s'han enfonsat, evidentment. Uns per acció d'algú que no sap l'esforç que ha costat erigir aquell castell, uns altres per una mala ràfega d'aire o per un estornut, altres simplement pel plaer de desmontar-lo en el moment que tu vols abans de veure, impotent, com cau abraçat a la teva moral. Però aquest sempre és el final del castell de cartes.

Un dia, cansat de veure com tots els meus amics tenien unes construccions perfectes, sòlides, portables i reals, vaig decidir fer el meu castell de cartes utilitzant la meva barra d'enganxar imedio. Quan vaig fer el castell, n'estava tan orgullòs! S'aguantava dret, vaig bufar-lo, el vaig agafar per una punta, el vaig posar del revés i s'aguantava! I el vaig deixar a sobre de la taula. Van passar els dies, i cada dia veia, abans d'anar a dormir, com s'aguantaven totes les cartes.

I cada dia veia com s'aguantaven, a la mateixa posició, totes les cartes.

Jo no vaig poder triar el meu hobbie, el meu joc, si ho hagués pogut fer hagués triat un Lego. Però no vaig poder. I ara jo no volia un castell, volia fer-lo. Així que el vaig estripar. El vaig rebentar, de totes maneres no s'hagués pogut aprofitar res. Vaig anar a la botiga i vaig demanar, per inèrcia, una altre baralla de cartes. Em van dir que no els n'hi quedava cap, que sols tenien Legos, que ara ja no es portaven les cartes.

Sense saber perquè, tan sols guiat per una certesa intuïda, vaig abandonar la botiga buscant el meu joc. Vaig sortir rient, de la mateixa manera que vaig arribar a casa al cap de dues hores, havent recorregut unes vuit botigues. Vaig voler assegurar-me de no quedar-me amb la primera baralla que trobés, ara ja no era el que m'havia tocat viure, ara era el que jo volia, volia unes bones cartes.

Vaig posar-me còmode, volia disfrutar del moment. Les mans em tremolaven, no facilitaven la feina. Però era el moment. Allò estava passant, era viu. Sabia que podia caure en qualsevol moment, que mai tindria un castell fet per mirar-lo, però que sempre podia crear-ne un de nou. Havia decidit viure, i no viure de la decisió. Des d'aquell dia, tinc bones cartes.

Atentament,
Marc Descartes.