Veïnes solidaries

Senyor director:

L'altre dia em van comentar que el crit era l'evidència màxima de què l'ésser huma no és egoïsta per naturalesa. És a dir, que el crit estava dissenyat perquè quan un ésser de l'espècie es trobés en una situació de perill, cridés, i a canvi de revelar la seva situació exacte com si d'un Sim amb la fletxa verda es tractés, la resta de l'espècie pogués fugir.

A vegades em pregunto a quin tipus de perills constants es veuen sotmeses les meves veïnes.

Maria Serena

Revisió

Senyor director:

Abans d'ahir vaig tenir un dia d'aquells en què la vida no té cap sentit. Un dia en què ets massa jove per disfrutar de la tranquil·litat i massa gran com per fer-hi res al respecte. Un dia en què no et sents a gust per dins i això es nota per fora. Un dia dels que t'adones que la vida és un autèntic fracàs, que no has complert cap dels teus objectius.

Amb aquest panorama em vaig posar a l'ampit de la finestra. Quan em disposava a fer el salt definitiu i veure passar la meva vida per davant amb l'esperança de detectar on havia fallat, encara que fos per unes mil·lèssimes de segon, em va sonar el mòbil.

El vaig agafar, és clar, podia ser important. El meu germà abandonava la casa on havíem viscut i estava en plenes mudances. Em va informar de què havia deixat totes les meves coses i que les anés a recollir, que l'endemà venien a veure la casa i havia d'estar impecable. Va penjar.

Amb aquest panorama vaig fer un salt des de l'ampit de la finestra, però cap a la direcció oposada a la decidida inicialment. Bé, em vaig dir, al menys endreça una mica abans de marxar, tan se val avui que demà.

Vaig anar a la casa cap al vespre, déu meu, feia dos anys que no la xafava. Tot estava buit de material però ple de sentiments. Vaig veure la primera muntanya de pertenences: unes fotos amb els meus amics amb tot de dedicatòries mogudes i peculiars degut a la franja horària; fotos familiars amb les galtes plenes i els menuts sense tocar a terra; fotos de menut sense tocar a terra i els familiars amb les galtes plenes. Llavors la caixa de joguines oblidades amb el meu airgamboy preferit; un animal de la mona reproduït a milers, però segur que amb el guiness d'hores jugades al seu favor, i aquell ninot de drap tuticolori horrorós però amb aquell cor tan gran. A una caixa petita tenia l'anella d'una fanta de taronja amb la que em vaig prometre en aquella platja, i la foto d'una altre noia que tenia el do de parar el temps; inclús ara, a través de la polaroid, ho sabia fer.

Al cap de dues hores, i sense haver-me de tirar de cap balcó, havia vist passar tota la meva vida per davant, i lluny del que m'havia imaginat, no ho estic fent tant malament.

Atentament,
Joan Mudat.

Victòria a la intel·ligència

Senyor director:

Avui m'he trobat davant d'un cas de compassió envers la meva persona del tot inútil, d'aquells que fan que senti compassió pel compadit. El cas és que el noi en qüestió m'estava intentant explicar quelcom aparentment fascinant d'economia i jo no entenia res, de fet, m'era absolutament igual el que em digués, ho trobava aborrit i de poc interés, i en un excés de confiança li he revelat la primera Gran Veritat: "Deixa-ho estar, no ho entendré, no hi arribo i no m'interessa. No sóc gens intel·ligent."

Bueno. S'ha posat fet una fera. Que si no em valoro, que si m'he d'esforçar, que no puc conformar-me a ser més ruc que una sabata, bla bla bla. Davant d'aquest sermonet li he revelat la segona Gran Veritat: "Els guapos no sóm intel·ligents".

Si abans s'havia posat fet una fera, ara era un autèntic troll de les cavernes. Que què m'havia pensat, que això no era veritat, que hi havien guapos intel·ligents i que havia de canviar d'actitud que si no no faria res de profit i bla bla bla. Vaja, una autèntica declaració d'enveja camuflada en compassió, a la qual li he revelat la tercera Gran Veritat: "Els guapos no volem ser intel·ligents".

El noi ja era un autèntic home elefant. No tenia arguments, el seu gran pilar d'intel·ligència s'havia esquerdat davant la impossibilitat d'utilitzar el seu cervell de forma lògica contra mi, estava anulat. En canvi jo continuava igual de guapo. I en aquell moment, li he revelat la última Gran Veritat: "la intel·ligència venç a la força, però ser guapo venç a la intel·ligència".

Totalment destruït i en un últim intent d'asserenar-se mentalment em diu que això no té res a veure en que pel fet de ser guapo no puguis ser intel·ligent. En aquell moment vaig veure que no havia entés res.
Si fos guapo i intel·ligent, no em podria riure d'ell a consciència durant mitja hora de la primera cosa que digués, perquè potser m'adonaria que té raó.
Si fos guapo i intel·ligent, no podria disfrutar de ser tan guapo amb les dones, perquè hauria de buscar alguna cosa més i no només tenir plaer per plaer.
Si fos guapo i intel·ligent, no podria aconseguir feines pel meu encant i la cara bonica, perquè no em sentiria valorat.
En definitiva, deixaria de ser guapo i de poder fer el que em rotés.

Senyor director: gràcies per montar-me el món de cara.

Narcís Miralls.