Senyor director:
Abans d'ahir vaig tenir un dia d'aquells en què la vida no té cap sentit. Un dia en què ets massa jove per disfrutar de la tranquil·litat i massa gran com per fer-hi res al respecte. Un dia en què no et sents a gust per dins i això es nota per fora. Un dia dels que t'adones que la vida és un autèntic fracàs, que no has complert cap dels teus objectius.
Amb aquest panorama em vaig posar a l'ampit de la finestra. Quan em disposava a fer el salt definitiu i veure passar la meva vida per davant amb l'esperança de detectar on havia fallat, encara que fos per unes mil·lèssimes de segon, em va sonar el mòbil.
El vaig agafar, és clar, podia ser important. El meu germà abandonava la casa on havíem viscut i estava en plenes mudances. Em va informar de què havia deixat totes les meves coses i que les anés a recollir, que l'endemà venien a veure la casa i havia d'estar impecable. Va penjar.
Amb aquest panorama vaig fer un salt des de l'ampit de la finestra, però cap a la direcció oposada a la decidida inicialment. Bé, em vaig dir, al menys endreça una mica abans de marxar, tan se val avui que demà.
Vaig anar a la casa cap al vespre, déu meu, feia dos anys que no la xafava. Tot estava buit de material però ple de sentiments. Vaig veure la primera muntanya de pertenences: unes fotos amb els meus amics amb tot de dedicatòries mogudes i peculiars degut a la franja horària; fotos familiars amb les galtes plenes i els menuts sense tocar a terra; fotos de menut sense tocar a terra i els familiars amb les galtes plenes. Llavors la caixa de joguines oblidades amb el meu airgamboy preferit; un animal de la mona reproduït a milers, però segur que amb el guiness d'hores jugades al seu favor, i aquell ninot de drap tuticolori horrorós però amb aquell cor tan gran. A una caixa petita tenia l'anella d'una fanta de taronja amb la que em vaig prometre en aquella platja, i la foto d'una altre noia que tenia el do de parar el temps; inclús ara, a través de la polaroid, ho sabia fer.
Al cap de dues hores, i sense haver-me de tirar de cap balcó, havia vist passar tota la meva vida per davant, i lluny del que m'havia imaginat, no ho estic fent tant malament.
Atentament,
Joan Mudat.
Abans d'ahir vaig tenir un dia d'aquells en què la vida no té cap sentit. Un dia en què ets massa jove per disfrutar de la tranquil·litat i massa gran com per fer-hi res al respecte. Un dia en què no et sents a gust per dins i això es nota per fora. Un dia dels que t'adones que la vida és un autèntic fracàs, que no has complert cap dels teus objectius.
Amb aquest panorama em vaig posar a l'ampit de la finestra. Quan em disposava a fer el salt definitiu i veure passar la meva vida per davant amb l'esperança de detectar on havia fallat, encara que fos per unes mil·lèssimes de segon, em va sonar el mòbil.
El vaig agafar, és clar, podia ser important. El meu germà abandonava la casa on havíem viscut i estava en plenes mudances. Em va informar de què havia deixat totes les meves coses i que les anés a recollir, que l'endemà venien a veure la casa i havia d'estar impecable. Va penjar.
Amb aquest panorama vaig fer un salt des de l'ampit de la finestra, però cap a la direcció oposada a la decidida inicialment. Bé, em vaig dir, al menys endreça una mica abans de marxar, tan se val avui que demà.
Vaig anar a la casa cap al vespre, déu meu, feia dos anys que no la xafava. Tot estava buit de material però ple de sentiments. Vaig veure la primera muntanya de pertenences: unes fotos amb els meus amics amb tot de dedicatòries mogudes i peculiars degut a la franja horària; fotos familiars amb les galtes plenes i els menuts sense tocar a terra; fotos de menut sense tocar a terra i els familiars amb les galtes plenes. Llavors la caixa de joguines oblidades amb el meu airgamboy preferit; un animal de la mona reproduït a milers, però segur que amb el guiness d'hores jugades al seu favor, i aquell ninot de drap tuticolori horrorós però amb aquell cor tan gran. A una caixa petita tenia l'anella d'una fanta de taronja amb la que em vaig prometre en aquella platja, i la foto d'una altre noia que tenia el do de parar el temps; inclús ara, a través de la polaroid, ho sabia fer.
Al cap de dues hores, i sense haver-me de tirar de cap balcó, havia vist passar tota la meva vida per davant, i lluny del que m'havia imaginat, no ho estic fent tant malament.
Atentament,
Joan Mudat.
:)
ResponEliminaJa entens el que et vull dir, oi ?