Estic fart de tenir amics, un sou fix, que m'agradi el que he estudiat i una relació de parella estable. N'estic fart i no ho puc canviar. Faci el que faci, acabo amb amics, salut, amor i peles. Però mai a la contra de la Vanguàrdia.
Així és impossible de fer-se un lloc al món i sortir al diari, jo vull que el dia que m'entrevistin per a la contra, dir el mateix que tots els que han passat per allà. Que ho vaig deixar tot per un somni absurd per al qual ningú no donava un duro, que tots em deien que estava boig, que vaig passar moltes penúries però que a base d'insistir i de lluitar pel meu somni ho vaig aconseguir. I després sortir a la contra de la Vanguàrdia.
Però clar, jo deixo una feina i als dos dies en trobo una altre, sense sensació de fracàs però tampoc sense cap canvi substancial, simplement una bona feina. La nòvia, bueno, la nòvia no la deixo per res del món, tampoc cal passar-se, és que em fa molt feliç. De peles mai estic ni bé ni malament. Sóc un anar tirant ambulant. I el pitjor de tot és que no sé que més somiar, i així mai sortiré a la contra de la Vanguàrdia.
I és que tota la gent que ha aconseguit fracassar estrepitosament, ha acabat sortint allà, ha acabat tenint la seva recompensa. Aquella contra és un ànim constant al fracàs i al "deixa-ho tot a la primera de canvi que seràs hiper-feliç, no siguis tan avorrit, home." I si ho fas, estaràs allà, entre els grans; a la contra de la Vanguàrdia.
Perquè ara penso, que potser existeixen els que s'han abocat al fracàs i s'han quedat allà? Algú hi ha d'haver, no? I si jo ara em poso a vendre tasses de ceràmica mentre vaig amb bici pel món cantant la macarena, simplement perquè és quelcom més interessant que fer de soldador i no em surt bé? On quedarà recollida aquesta vivència? Això també s'hauria d'explicar. Potser si llegís aquest cas m'ajudaria a veure que potser ja estic complint els meus somnis. Així que proposo fer un diari on a la contra quedin recollits aquests casos, cada dia el reportatge d'un fracàs diferent, el fracàs d'algú que confón els somnis quan ja els té a la mà i fa que perdin valor amb el seu auto-despreci.
Així és impossible de fer-se un lloc al món i sortir al diari, jo vull que el dia que m'entrevistin per a la contra, dir el mateix que tots els que han passat per allà. Que ho vaig deixar tot per un somni absurd per al qual ningú no donava un duro, que tots em deien que estava boig, que vaig passar moltes penúries però que a base d'insistir i de lluitar pel meu somni ho vaig aconseguir. I després sortir a la contra de la Vanguàrdia.
Però clar, jo deixo una feina i als dos dies en trobo una altre, sense sensació de fracàs però tampoc sense cap canvi substancial, simplement una bona feina. La nòvia, bueno, la nòvia no la deixo per res del món, tampoc cal passar-se, és que em fa molt feliç. De peles mai estic ni bé ni malament. Sóc un anar tirant ambulant. I el pitjor de tot és que no sé que més somiar, i així mai sortiré a la contra de la Vanguàrdia.
I és que tota la gent que ha aconseguit fracassar estrepitosament, ha acabat sortint allà, ha acabat tenint la seva recompensa. Aquella contra és un ànim constant al fracàs i al "deixa-ho tot a la primera de canvi que seràs hiper-feliç, no siguis tan avorrit, home." I si ho fas, estaràs allà, entre els grans; a la contra de la Vanguàrdia.
Perquè ara penso, que potser existeixen els que s'han abocat al fracàs i s'han quedat allà? Algú hi ha d'haver, no? I si jo ara em poso a vendre tasses de ceràmica mentre vaig amb bici pel món cantant la macarena, simplement perquè és quelcom més interessant que fer de soldador i no em surt bé? On quedarà recollida aquesta vivència? Això també s'hauria d'explicar. Potser si llegís aquest cas m'ajudaria a veure que potser ja estic complint els meus somnis. Així que proposo fer un diari on a la contra quedin recollits aquests casos, cada dia el reportatge d'un fracàs diferent, el fracàs d'algú que confón els somnis quan ja els té a la mà i fa que perdin valor amb el seu auto-despreci.
Li diria la Reraguàrdia.
Santi Tensa.
