Senyor director:
Primer de tot agraïr el canvi d'òrgan que m'impossibilitava qualsevol mena d'apropament femení a la meva persona. Ara ja puc fer-ho sense patir el pànic de quedar-me fent l'estàtua amb l'alicient sorpresa d'un suplement extraòrdinari als calçotets.
El que em passa ara és que no sé com es fa això d'enamorar. És a dir, jo m'aplico, però em falta un bagatge de molts anys i vaig una mica perdut. No sabia per on començar, tothom em deia, "ja ho veuràs" però jo no veia res, i em feia por no saber que és el que s'ha de veure, així que vaig decidir passar a l'acció, i no esperar que un àngel macàbra em disparés una fletxa al mig del cor, i fer-ho jo mateix.
Així que el primer que vaig fer va ser un estudi sobre quina era la cançó romàntica preferida i el resultat va ser "every breath you take". Em vaig estudiar la lletra, que vé a dir que cada cosa que fes ella, cada pas, cada moviment, cada paraula, cada respiració! s'havia de vigilar atentament. Així que vaig agafar un objectiu femení i em vaig posar a observar-la atentament, tot el que feia.
La cosa anava molt bé, perquè vaig notar que es començava a posar nerviosa, moment en que vaig començar a mirar-la més fixament i observant més detalls. Llavors vaig tenir un moment de dubte perquè es va aixecar i va marxar del bar, però per sort vaig reaccionar a temps i vaig recordar que a les dones se'ls hi ha d'anar al darrera, així que vaig pagar i la vaig començar a seguir. Em sentia un heroi de l'amor, allò era estar enamorats.
Però llavors, ella va començar a alleugerir molt el pas, cosa que em va semblar bastant estranya, però estava tant enamorat que la vaig seguir fins que quan gairebé estava a punt d'atrapar-la es gira i em diu "què vols?", moment en que em vaig dir: "ja és meva" i li vaig etzibar la millor frase de la cançó: "Oh! És que no veus que em pertanys?".
Primer de tot agraïr el canvi d'òrgan que m'impossibilitava qualsevol mena d'apropament femení a la meva persona. Ara ja puc fer-ho sense patir el pànic de quedar-me fent l'estàtua amb l'alicient sorpresa d'un suplement extraòrdinari als calçotets.
El que em passa ara és que no sé com es fa això d'enamorar. És a dir, jo m'aplico, però em falta un bagatge de molts anys i vaig una mica perdut. No sabia per on començar, tothom em deia, "ja ho veuràs" però jo no veia res, i em feia por no saber que és el que s'ha de veure, així que vaig decidir passar a l'acció, i no esperar que un àngel macàbra em disparés una fletxa al mig del cor, i fer-ho jo mateix.
Així que el primer que vaig fer va ser un estudi sobre quina era la cançó romàntica preferida i el resultat va ser "every breath you take". Em vaig estudiar la lletra, que vé a dir que cada cosa que fes ella, cada pas, cada moviment, cada paraula, cada respiració! s'havia de vigilar atentament. Així que vaig agafar un objectiu femení i em vaig posar a observar-la atentament, tot el que feia.
La cosa anava molt bé, perquè vaig notar que es començava a posar nerviosa, moment en que vaig començar a mirar-la més fixament i observant més detalls. Llavors vaig tenir un moment de dubte perquè es va aixecar i va marxar del bar, però per sort vaig reaccionar a temps i vaig recordar que a les dones se'ls hi ha d'anar al darrera, així que vaig pagar i la vaig començar a seguir. Em sentia un heroi de l'amor, allò era estar enamorats.
Però llavors, ella va començar a alleugerir molt el pas, cosa que em va semblar bastant estranya, però estava tant enamorat que la vaig seguir fins que quan gairebé estava a punt d'atrapar-la es gira i em diu "què vols?", moment en que em vaig dir: "ja és meva" i li vaig etzibar la millor frase de la cançó: "Oh! És que no veus que em pertanys?".
... crec que la cara que va posar no era d'amor...
... també crec que el que em va donar a l'entrecuix no era sexe...
... també crec que el que em va donar a l'entrecuix no era sexe...
No l'he vist més. Ni tan sols sé on viu per esperar-la a la porta i mirar el que fa, tot i que no tinc molt clar si li acabaria de fer el pes veient la seva reacció agresiva davant dels meus estímuls. En fi senyor director, si no fos molta molèstia li demanaria un altre cor amb tres coses diferents.
La primera, que sapiguès enamorar, perquè el d'ara no en sap.
La segona, que no disparés fletxes d'amor, sinó que fos un iman.
La tercera, que no estigués trencat.
Atentament,
Enric Volmés.
La primera, que sapiguès enamorar, perquè el d'ara no en sap.
La segona, que no disparés fletxes d'amor, sinó que fos un iman.
La tercera, que no estigués trencat.
Atentament,
Enric Volmés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada